CARLES: Ei, hola. Què fas per ací?
PEP: Hola. Re, passar l’estona.
CARLES: Busques un restaurant?
PEP: No.
CARLES: I per què mires una guia de restaurants?
PEP: Una guia? Quina guia?
CARLES: Esta guia.
PEP: Ah, aquesta guia. Re, llegeixo per passar l’estona.
CARLES: Ah.
PEP: D’això... només per preguntar… per curiositat. Tu coneixes algun restaurant que sigui així, molt romàntic?
CARLES: Home, sí. Al Born hi ha un restaurant molt molt romàntic, és molt xicotet, amb taules reservades i ciris i tot això. Es diu El raconet.
PEP: ...I què s’hi menja?
CARLES: Fan unes fondues boníssimes. L’especialitat és la de marisc... un festival!
PEP: I és molt car?
CARLES: Uns 50 euros per cap.
PEP: Home, pica una mica.
CARLES: Sí, això sí... Ara, una cosa, ja sé que vols saber on hi ha un restaurant romàntic per acumular cultura, però jo, si vull convidar a sopar una xicona que m’agrade, mai la porte a sopar a un restaurant romàntic, tio.
PEP: Ah, no?
CARLES: No, si les portes a un restaurant romàntic, es pensen que te les vols lligar, es posen tenses i la cosa es complica. Un restaurant romàntic és per a la segona cita.
PEP: Ah. Esclar, esclar, mai no ho havia pensat. I on vas a sopar?
CARLES: Com més merdós siga el lloc, menys et veuen les intencions, més relaxades estan i més fàcil és tot.
PEP: Caram, Carles, tu ets un savi.
CARLES: L’experiència, Pep...
PEP: I quan dius merdós, exactament, a què et refereixes?
CARLES: A un lloc que estiga brut.
PEP: Per exemple?
CARLES: Per exemple, Ca la Marrana.
PEP: Ca la Marrana?
CARLES: Bé, en realitat li diuen Ca la Ramona, però tot el món la coneix com Ca la Marrana... fan un fideus a la cassola que tenen tant de sagí que si gires el plat no cauen.
PEP: I on és?
CARLES: Això és al Polígon 3 de la Zona Franca, al costat de la porta principal de Mercabarna.
PEP: Genial. Vull dir, que mira, que ja ho sé per si mai ho necessito.
CARLES: Ja, ja... Bé, jo marxe que he quedat. Vinga.
PEP: Adéu, adéu.
SARA: Ei, Pep, perdona que arribi tard.
PEP: Hola
SARA: Què era això tan important que em volies dir?
PEP: Si, bé, que et volia dir que..., que, que et volia convidar a sopar.
SARA: Ah, molt bé...
PEP: Sí, a un restaurant que hi ha per la Zona Franca.
SARA: No és Ca la Marrana, oi?
PEP: Bé, és una possibilitat.
SARA: M’hi han portat un parell de vegades.
PEP: Ah, sí? I què tal?
SARA: Mira, Pep, em caus molt bé... però jo anar a un lloc com Car la Marrana amb tu... com amics estem molt bé, no trobes?
PEP: Sí, esclar, esclar...
SARA: M’han passat una pel·li, si vols truquem al Carles i a la Bel, sopem i la veiem a casa... què et sembla?
PEP: Bé, bé... Molt bé.
Epíleg: Gastronomia
En els darrers anys, la cuina catalana ha saltat a la portada de les principals revistes de gastronomia del món. El restaurant El Bulli, amb Ferran Adrià al capdavant, El Racó de Can Fabes, amb el cuiner Santi Santa Maria, i el Sant Pau, amb la restauradora Carme Ruscalleda, s’han situat a l’Olimp de la millor cuina del món amb l’atorgament de tres estrelles Michelin. No cal dir que aquests tres noms només són la punta d’un iceberg d’una generació de nous cuiners que fa que en tot el territori hi hagi més de 40 restaurants amb una o dues estrelles Michelin. Una cuina que ha sabut ampliar una profunda tradició, que té com a referent més antic el Llibre de Sent Soví, del 1324, un dels receptaris més antics d’Europa, que recull més de dues-centes receptes d’autors anònims i que actualment es conserva a la Universitat de València.
