CARLES: Mmmm, quaranta, setanta, noranta, dos... dos amb deu... dos euros i deu cèntims... Ni per mitja entrada...
PEP: Doncs si no vols anar al cine, podem anar al teatre. O si ho prefereixes podem anar al zoo, encara que jo m’estimaria més anar al teatre, al zoo sempre hi ha els mateixos animals.
SARA: És que he d’estudiar, gràcies.
PEP: I demà?
SARA: Demà també, i demà passat, i l’altre. He vingut a Barcelona a estudiar.
CARLES: Has d’estudiar? Xe, quina llàstima. Saps qui toca avui? El Pascal Comelade.
SARA: El Pascal Comelade!
CARLES: Sí, al Palau de la Música Catalana. També toquen els Antònia Font, el Sisa, l’Albert Pla, els Obrint Pas... Faran un homenatge a l’Ovidi.
PEP: Ovidi? Quin Ovidi?
SARA: No saps qui és l’Ovidi Montllor?
PEP: Ah, l’Ovidi Montllor, i tant, i tant... un gran... defensor dels drets dels infants, i tant.
CARLES: Eh... faran versions de les seues cançons. Així què, t’hi apuntes?
PEP: No pot, ha d’estudiar.
SARA: Bah, l’examen està tirat. Sí, que vinc.
PEP: Ah... Doncs jo també m’hi apunto.
CARLES: Genial. Va, us convide jo.
SARA: No, no cal!
PEP: Home, deixa’l, per un cop que convida…
SARA: Ets un tio guai, Carles.
PEP: Espera, espera... que saps què? Que prefereixo convidar jo.
CARLES: No, no, no, convide jo, que ho he dit primer.
PEP: Que no, que jo també sóc un tio guai.
CARLES: Que no! Que no! Que convide jo. I, a més, pague les birres. Podem anar al bar de l’Antic Teatre després del concert.
SARA: Ja hi vaig anar ahir. M’estimaria més anar a un altre lloc.
CARLES: Bé, podem anar al Passarell, un bar d’un col·lega.
SARA: Genial!
PEP: Doncs jo pago les birres, les entrades i el sopar, i un gelat de postres. I no vull discutir més.
CARLES: Bé, bé, si hi insistixes, et deixe que convides.
SARA: Ei, doncs moltes gràcies.
PEP: De res. D’això… El sopar serà una cosa senzilla, entrepans, pa amb tomàquet o un falàfel.
CARLES: Eh... sí, cap problema. Jo ara anava a veure un curt d’uns amics, véns?
SARA: D’acord.
PEP: Jo també m’hi apunto.
CARLES: Sí, però abans compra les entrades, que s’esgotaran. Mira, has de telefonar ací. I paciència, eh? Que tarden a contestar.
Epíleg: La indústria musical
Pascal Comelade és un dels músics catalans amb més projecció internacional, i un exemple també de l’excel·lent moment que viu la cançó catalana. En els darrers anys han aparegut formacions i músics que han trencat motlles amb la creació de noves sonoritats. Les noves tecnologies aplicades a la música, la recuperació de sons d’arrel tradicional, una actitud desacomplexada i promíscua i la vampirització d’estils provinents de tots els racons del planeta, són alguns dels ingredients que fan que avui, el panorama siga variadíssim i, per molts, excepcional. A part del mateix Comelade, alguns noms per anar fent boca: Antònia Font, Obrint Pas, Albert Pla, Gossos, Feliu Ventura, Franca Masu, Miquel Gil, Cris Juanico, Adrià Puntí, Gerard Quintana, La troba Kung Fu, Guillamino, Eina, Lídia Pujol, Quimi Portet, Clara Andrés, Sisa, Toti Soler, Esther Formosa, Pau Riba, Sílvia Comes, Estanislau Verdet, Enric Casassas, Mishima, Plouen Catximbes, Aramateix, Conxita, Ix, Orxata Sound Sistem, Pirat’s Sound Sistem, Roger Mas, Orchestra Fireluche, Sanjosex, El nota, Le petit Ramon, La carrau, Lax'n'busto...
