SARA: Tinc res a la cara?
PEP: Eh, no, no, no, no.
SARA: Ah..., el Miquel Barceló, és molt bo, no trobes?
PEP: Hm, pinta bé, sí.
SARA: No, no, la pintura no, ell és molt bo.
PEP: Ah, vols dir que ell està molt bo?
SARA: Sí, això.
PEP: I ara, però, però si és molt lleig.
SARA: A mi m’agrada. És autèntic. Té una mirada de trapella molt atractiva.
PEP: És un notes... fixa’t en els cabells, tots despentinats, com si fos un artista.
SARA: És que és un artista.
PEP: Aquesta foto és antiga. Segur que ara és un vell.
SARA: Molts homes guanyen amb el temps.
PEP: T’agraden els vells?
SARA: A mi m’agrada tot. Fins i tot tu.
PEP: Ah, sí? Doncs, doncs, doncs podríem quedar algun dia. Quedem avui? No, espera, avui no que demà tinc examen. Quedem demà, doncs... Anem primer al cine, oi?, i després ens enrotllem. A la sessió de les vuit o a la de les deu?
SARA: Però, què dius?
PEP: Eh? No, res, res. Doncs això que dèiem, si poguessis triar, com seria el teu home ideal?
SARA: Això de l’home ideal és estúpid.
PEP: Sí, ja ho sé, molt bé, d’acord, però vull dir per tu, l’home deu, com seria? Alt, així com jo?
SARA: Tu no ets gaire alt.
PEP: Ja ho sé, però estic ben proporcionat, vull dir la relació alçada pes, estic bé, no trobes?
SARA: Home, tens una mica de panxeta.
PEP: Què dius, jo no tinc panxeta, mira.
SARA: I això què és?
PEP: Això és normal... Ja ho veig, tu ets la típica tia que li agraden els catxes.
SARA: A mi m’agrada qui m’agrada.
CARLES: Tinc alguna cosa a la cara?
SARA: No, no res... Estàvem parlant de com és el meu home ideal. I la teva dona ideal, com seria?
CARLES: Per a mi, la dona ideal és l’Ariadna Gil. M’encanten les morenes. Mireu, li vaig fer una foto l’any passat. És una reina!
SARA: I les pèl-roges?
CARLES: Mmm, les pèl-roges, no, és que a mi amb tant de roig, em recorden les meues notes. Mira, tens sort de ser pèl-roja, així mai te tiraré els trastos. Em torne un pesat quan algú m’agrada, buf! no em suporte ni jo mateix. Molt bo el colacao, eh tio.
EPÍLEG: Arts plàstiques
Miquel Barceló, autor de la impressionant volta del palau de les Nacions Unides de Ginebra, va néixer el 1957 a Felanitx, Mallorca, l’illa on Joan Miró va viure els últims anys de la seva vida. Barceló i Miró són dos exemples d’una terra que ha donat alguns dels artistes plàstics més admirats del segle XX. Tant a València com a Catalunya i a les Illes Balears hi ha diversos centres d’art contemporani on podem gaudir de les seves obres. A València ciutat trobem l’IVAM, que també compta amb una mostra permanent del gran escultor català Juli González. A Barcelona, la Fundació Miró, la Tàpies, el MACBA, el Museu Picasso o el MNAC, són espais de referència on es pot admirar la millor pintura catalana moderna i contemporània. Al Museu d’Art Modern de Ceret, a la Catalunya Nord, hi ha una de les millors mostres del sud d’Europa de pintura de la primera meitat del segle XX. I a prop de Ceret, a Figueres, es troba el Museu Dalí. Tornant a Mallorca, podem veure obra de Barceló o Jaume Plensa al Museu d’Art Contemporani d’Es Baluard; i a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, a part de l’obra de l’artista, es conserva intacte el seu taller.
